dimecres, 21 de gener de 2015

Tagliatelle nero di sepia alle vongole

Sou unes persones apresurades? Espereu que m'explico... soc una persona bastant tranquila, alguns fins i tot dirien que estic fregant la 'patxorra' (que no sé ni com s'escriu...), i que es pren gairebé tot amb molta calma. I desde que estic treballant desde casa, veig les coses d'una manera més calmada encara.

Evidentment tot depèn molt de la teva personalitat, el lloc on visquis, la feina que desenvolupis, el teu moment personal... i en mi, tot suma, personalitat calmada (no sempre!), visc a una ciutat que no és estressant, treballo desde casa i a més la meva feina ratlla el nivell d'estrès zero, i personalment, ja us he comentat que em caso? A vegades les situacions són totalment contràries, però no és l'habitual. I cadascú té la seva vida i les seves coses, és clar.

Us comento això perquè l'altre dia, de camí a buscar al mini Pumuky a la guarderia (perdò, escola bressol), veia com tothom m'adelantava, com si arribessin tard a algun lloc, els cotxes semblava que competissin per arribar primers, i fins i tot als conductors dels autobusos feia la sensació que els hi cremaven els peus quan estaven més de 10 segons a la seva parada de bus, i la única manera de calmar el mal de peus era trepitjar l'accelerador. Estic segur que sabeu de què parlo.

És clar que hi ha de tot, i jo he passat époques de tal nivell de feina (per posar un exemple), que no havia arribat a casa després d'una setmana de viatge i ja estava demanant bitllets per tornar a marxar a visitar un altre client, i em feia la sensació que no arribava mai als llocs en el moment que tocava, que sempre havia fet tard. Però ja fa un temps, farà dos anys, potser, que vaig decidir prendre'm la vida amb una altra filosofia (reconec que no sempre es pot, tornem al que comentava abans, la situació també ho permet), i m'estic adonant que respecte a la resta de persones, vaig 'a càmera lenta'. Us posaré un exemple que ho reflecteix molt bé, seguint amb el tema d'anar a recollir al mini. Desde l'escola a casa, és un trajecte de cinc minuts. Durada del trajecte: 40 minuts. El motiu: al migdia va ploure, i se'm va ocòrrer que era un bon dia perquè el mini estrenés les botes d'aigua que li havien portat els reis. Us asseguro que no ens vam deixar cap bassal sense trepitjar. Ni ell ni jo!!



Ara us repeteixo i reformulo la pregunta... com us preneu la vida? Sé que molts, com a mínim, intenteu passar-ho bé, dintre de com pot ser d'agobiant en certs moments la nostra vida, així que gaudiu al màxim sempre que pogueu!! I que consti que no pretenc filosofar ni donar lliçons de moral a ningú; com he dit abans, cadascú se sap lo seu, com diem, i tothom (m'incloc) ho fa tan bé com pot i sap, oi? 

I per gaudir d'aquest dimecres com cal, amb o sense presses i estrès, us porto uns tagliatelle alle vongole (o sigui, amb cloïsses), amb una petita variant, els tagliatelle són nero di sepia. La gent tan maca de Cosasdepasta em va enviar conjuntament amb la lassanya i els gnocci aquest paquet de tagliatelle, i se'm va ocòrrer que seria una bona proposta, no us sembla? Aleshores, anem a cuinar!

Ingredients:

- 500gr. de tagliatelle nero di sepia de Cosasdepasta
- 550gr. de cloïsses
- un rajolí oli d'oliva
- un gra d'all
- julivert fresc
- bitxo
- un got de vi blanc
- sal

Preparació:

Jo penso que hi ha mil maneres de preparar uns tagliatelle o spaguetti alle vongole, jo només us proposo una de tantes. He vist receptes amb pebrot, sense, amb gambes... així que aquí teniu la meva versió.

Primer de tot posarem a bullir l'aigua per coure la pasta tal i com se'ns indica al paquet.

I mentrestant, preparem les cloïsses, que vaig a suposar que són netes. Jo les vaig comprar ja netes, per estalviar temps i feina.

A una paella escalfem l'oli, i saltegem a foc lent l'all amb el bitxo i el julivert. Quan l'all comenci a estar daurat, afegim les cloïsses amb una mica de sal. Seguidament incorporem el vi blanc. El vi s'anirà evaporant i les cloïsses s'obriran. No fa falta que us digui que les que no s'obrin, s'han de descartar...

I quan ja tinguem totes obertes, aboquem la pasta i deixem un parell de minuts al foc, perquè s'impregni al màxim del gust de les cloïsses.

Servim, jo en aquest cas acompanyat d'unes fulles d'alfàbrega fresca,i a gaudir!!

I demà trobareu al bloc de vins, una bona proposta per acompanyar aquests deliciosos tagliatelle...






20 comentaris:

  1. Doncs que bé que us ho debíeu passar! ;) Realment, penso, que és important gaudir de les coses de la vida, del que ens espera cada dia i no tenir tanta pressa, tanta angoixa... És el que m'agrada dels més petits, ells aprofiten el dia al màxim i en gaudeixen. I és que sempre es diu que quan ets petit el temps passa a poc a poc i quan creixes passa volant i potser és cert aquesta sensació, però sempre he pensat que això és així perquè estem massa pendents del temps, de córrer, de voler-ho fer tot i llavors no gaudim del que fem. També és veritat que és fàcil dir-ho i fer-ho no tant, però jo també procuro pensar i fer-ho (encara que no sempre) així :)

    I aquests tagliatelles, doncs dir només que t'han sortit fabulosos Víctor! Sé a un a qui li tornarien boig! hehehe

    Un petó!

    ResponElimina
  2. Me alegro que te tomes asi la vida y te aseguro que tu salud y mente y tu entorno te lo agradeceran.Y cuando he visto la foto de tu hijo antes de leer tu pequeño post jaja ya me he imaginado que iria chapoteando todos los charcos de agua que encuentre en el camino, son momentos magicos que hay que vivir asi.
    Y las receta esta super apetecible¡¡
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Me encanta ese consejo que nos das sobre la vida!!! Que sí que hay que disfrutarla al máximo y tu entre fogones lo sigues al pié de la letra!!!! Yo quiero que me invites a comer un plato de estos a tu casa!!!! Me muero por el!!!

    Un besito,
    Sandra von Cake

    ResponElimina
  4. Por experiencia te digo que ahora vivo el momento porque el futuro es hoy, asi que intento disfrutar del día a día e intentar pensar menos en el mañana ;). Un besote!!!

    ResponElimina
  5. A mi también me ha enseñado la vida, que hay que vivir el momento y disfrutarlo!! Admiro esos 45 minutos de regreso a casa!! Y ese plato, que es uno de mis favoritos. Bss.

    ResponElimina
  6. Ja fa uns anys que penso com tu, abans no, i quina llàstima no pensar abans m´haguès estalviat molts mals de cap. Que està el teu fill i que be que s´ho passa eh!!!!. La pasta sense dubte deliciosa. petonets

    ResponElimina
  7. Jo Víctor m'intento agafar la vida amb calma, però tothom diu que sembla que tingui una molla al cul...no paro mai quieta i quan estic a un lloc ja penso que faré després, i més enllà...Jo crec que no és qüestió de la meva feina (encara que tampoc hi ajuda gaire)...i gaudeixo molt de les meves mil i una aficions...però haig d'aprendre a fer-ho tot amb una mica més de "patxorra"...m'encanta aquesta paraula! Petonarros!

    ResponElimina
  8. Esto si que es un placer, y no me refiero al plato, que también, me refiero al hecho de pasear tranquilamente bajo la lluvia, con botas nuevas y chapoteando en cada charco. No hay nada más barato y placentero.
    Besos a los dos
    Blanca de JUEGO DE SABORES

    ResponElimina
  9. Un plato delicioso en todo momento. Un abrazo, Clara.

    ResponElimina
  10. Aqui a Rotterdam la prenem amb tranquilitat... pero es que és la tònica general. Quan vam arribar aqui nosaltres erem els estresats.... pero aquí, si una cosa ens hem adonat compte es que no moriran d'un atac al cor per cause de l'estres.
    El plat de pasta es veu molt bo :)
    petons

    ResponElimina
  11. Pues sí, vivimos en un mundo el que parece que es la lucha por el que más liado está y el que más tiene que hacer, a veces me da la sensación que son pequeñas guerras sin sentido te lo digo en serio. Admiro la forma en la que te tomas la vida, yo en general también llevo una vida tranquila,pero reconozco que de repente me visualizo en el coche acudiendo a realizar cualquier cosa y voy agobiada corriendo como una loca para llegar cuanto antes. Lo dicho, no tiene explicación porque tiempo tengo.

    Y me ha encantado lo que hiciste con el peque, que mejor forma de disfrutar y compartir cualquier momento con ellos, seguro que lo pasastéis de fábula.

    Un besete Pumuky y buen finde. Por cierto, que me lio y no te digo la pintorra que tienen esos Tagliatelle!!! Dos platos me comía, con la pasta soy terrible, nunca es suficiente, jejeje.

    ResponElimina
  12. Doncs més o menys com tothom, intento viure al día (no em salvo de petits agovius o estres quan portu molta feina a sobre i no tinc temps per fer el que vull), disfrutar del present perquè mai se sap quan pot cambiar-te tot en un segon y demà res ser igual. I sobretot sobretot i per damunt de tot: RIURE sempre! A la feina, a casa, amb els amics, pel carrer, al metro, creuant mirades amb la gent... m'encanta!
    Parlant de pasta... precisament ahir a les classes de cuina vam fer pasta casolana y vaig probar de fer els espaguetis negres de tinta y mare meva! Deliciosos, quin espectacle. La primera vegada que els probo i no serà la última. Nosaltres els vam saltejar amb sepies i gambetes, però em crida més l'opció de les cloïsses, que m'encanten!

    ResponElimina
  13. Intento viure cada moment. Sé que sona molt bucòlic però ja m'han passat prou coses a hores d'ara com per haver après a prioritzar.
    I si em poses un plat de Tagliatelle com aquest al davant... t'asseguro que aturo el temps i no hi ha res que em faci còrrer ;D
    Bon cap de setmana i a gaudir tot i a tot hora!!

    ResponElimina
  14. Ay Víctor.... yo soy una agobiada de mucho cuidado. Voy siempre corriendo, siempre mirando el reloj, siempre sintiendo que me falta tiempo. Y reconozco que transmito mucho de ese estrés a las chiquitillas... Me siento fatal por ello pero la vida que llevo me obliga. Y además un poco yo soy así. No te imaginas cómo admiro a la gente capaz de hacer cosas como la que has hecho tú de parar en cada charco y pasar 40 min con tu mini disfrutando de la lluvia. Yo jamás. Las recojo del cole y corremos a casa porque tengo que llegar pronto para hacer deberes y me da la impresión de que tengo miles de cosas por hacer en casa y que si no llego corriendo me darán las mil. En realidad tengo mil cosas que hacer, y eso es cierto, pero un ratito de charcos haría un recuerdo maravilloso para mis enanas. Me lo apunto. Próximo día de lluvia me quedo a saltar. Te agradezco enormemente esta reflexión.
    La receta, pues qué te voy a decir, me la comería hasta de desayuno ;-)
    Besitos
    Bea

    ResponElimina
  15. Doncs jo no sabria què dir-te... depén del dia o de la temporada puc ser d'una manera o d'una altra, però vaja, que intento prendre'm la vida tipus "sin prisa pero sin pausa" ;). El que si és segur que degustar un plat tan deliciós com el d'avui m'ho pendria ben amb calma, per gaudir-ne al màxim!! un petó!!
    PD. sembla que ens veurem dissabte a Bcn??

    ResponElimina
  16. Ai Víctor! supose que jo entre en el grup de gent apresurada. No pare mai i quasi sempre vaig amb presses. Un pròposit d'any nou és arribar als llocs més calmadament i espere aconseguir-ho. Per altra banda des de fa una temporada cap aci pense (malgrat anar a 1000) que m'he de prendre les coses amb més calma, he deixat de banda una cosa que llevaba molt de temps, per algo s'escomença...
    Afortunadament per menjar sempre trobe temps i ben de gust em menjaria aquestos tagliatelle.
    Un beset,
    Angi

    ResponElimina
  17. Hola Victor! Doncs nosaltres gaudim de la vida tot allò que podem, ja que a vegades l'estrés de la feina o de les petites coses que ens envolta no ens deixa gaudir tant com ho desitjariem. Quina sort de lot que has rebut L'has sabut aprofitar molt bé. Petonets

    ResponElimina
  18. Quina pintorra que fan aquets tagliatelle! T'he vist al Mytast i he vingut a convidar-te, jo també tinc un bloc i ara estem sortejant un lot de productes Castey valorat en 160€, t'animes a participar? M'encantaria comptar amb tu! Tens tota la informació aquí http://lesreceptesquemagraden.blogspot.com.es/2015/01/1-any-del-bloc-i-concurs-1-ano-de-vida.html
    Una abraçada!

    ResponElimina
  19. Una recepta deliciosa per degustar al teu ritme... tranquil·lament i sense presses ;)
    Marta

    ResponElimina
  20. Nosaltres també som dels que trepitjem bassals! ^^
    Les presses només fan que no gaudeixis dels moments com cal, i després mires enrera i t'empanadeixes!
    A gaudir!!
    Susanna

    ResponElimina