Avui us vull explicar una història, que ja fa uns dos anys i mig que em va passar, a l'época de Nadal, i haig de reconèixer que no sé si us l'he explicada.
Com cada matí, anava a portar al mini a la guarderia (escola bressol per als puritans), i ja portava uns matins que en la meva ruta em trobava un negre aproximadament de la meva edat, demanant. Si, he dit negre, sense cap connotació de cap tipus, ell era i és negre, i jo soc blanc, les coses pel seu nom. Ni africà, ni de color, ni cap altre paraula. Mons pares tenen uns veins negres, que sempre m'ho han dit, no els agradava gens que els diguessin que eren de color. Ells són de color, si, però de color negre, igual que nosaltres som de color blanc. Fins aquí el meu punt i a part reivindicatiu. Com us deia, hi havia un noi jove demanant. Demanava amb por, amb la por que tenen els immigrants que han estat (molt) maltractats per la vida que els ha tocat viure. Jo sempre li deia que no, perquè quan anava camí a la guarderia, l'únic que portava a sobre eren les claus de casa. Però un dia, em vaig parar i li vaig dir: "vaig a portar al nen a l'escola, si m'esperes aquí, quan torni ens anirem a esmorzar". No sé si em va entendre, però la qüestió és que a la meva tornada, ell estava allà. Li vaig demanar que m'acompanyés i m'esperés al portal de casa, que pujava a deixar el cotxet del mini i agafar diners. Quan vaig baixar, el volia portar a una cafeteria que hi ha en direcció contrària a on ell estava habitualment, però no li va convèncer. Crec que això suposava sortir de la seva "zona de comfort", que era on s'estava habitualment. Com va poder, em va demanar d'anar a un bar que hi ha just creuant el carrer d'aquesta zona seva, i jo, com no tenia cap inconvenient, vaig accedir.
Així que vam anar tots dos al bar (un bar que des de ja us dic que si no hagués estat per ell no hagués entrat mai), i li vaig dir que demanés. Només va demanar un café amb llet. Jo vaig demanar un altre per a mi, i vaig insistir en què demanés un entrepà. Sorprés, va demanar un "bocata tortilla patatas", però no tenien, i ho va canviar per un "bocata atún". Jo vaig demanar un de fuet, i a la noia del bar li vaig dir que el de tonyina fos un entrepà gran.
Durant aquella estona no vam parlar. Ell es va prendre el seu café i el seu entrepà, i jo el meu. No va dir res, i jo no vaig preguntar-li res. Ell es mirava un diari (desconec si entenia el que posava, bé per l'idioma, bé per la lectura) i jo escoltava de fons les notícies de la tele. Quan vaig acabar el meu entrepà, vaig pagar amb un bitllet de 20€, i li vaig donar el canvi al noi. Em va mirar estranyat perquè li estava donant uns 8€ com aquell qui diu perquè si, i la meva única resposta va ser: "que aprofiti, t'ho mereixes", i vaig marxar cap a casa a treballar, deixant-lo esmorzant tranquil.
Després d'aquell dia no l'he tornat a veure, espero que sigui per un bon motiu i les coses li hagin anat millor des d'aleshores. Potser necessitava una petita (i simple) empenta per a canviar el seu rumb. Quan vaig explicar aquesta història a la Sra. Pumuky, i posteriorment a altra gent, la seva pregunta sempre era: "I perquè ho vas fer?" La meva resposta sempre ha estat la mateixa: "I perquè no?" Perquè no donar un cop de ma a qui ho necessita, de la manera que puguem, ja sigui amb un café i un entrepà, o aquell que pugui, donant asil, o feina? No em malinterpreteu, no soc ni pretenc ser la Mare Teresa de Calcuta, però si que penso que al mon li falta més bondat i bona fe.
Fins aquí la meva història, us puc assegurar que us l'he explicat punt per punt tal i com va passar, i també us puc assegurar que ho tornaria a fer de nou encantat.
I ara canviem el to i el fem una mica més festiu, amb la recepta que us porto avui. Uns gofres al forn, ràpids i senzills, però a l'hora molt i molt bons. Ja veureu que us agradaran. Són fets amb un motlle de silicona, no pas amb gofrera, però el resultat és molt bo. Els meus motlles són del Lidl, i estic molt content amb ells, però m'han dit que els de Lekue valen molt la pena també.
Ingredients (per a dos motlles, 8 gofres):
- 110grs. de mantega desfeta
- 3 ous
- 100grs. de sucre
- 410ml. de llet
- 240grs. de sucre
- 2 culleradetes de llevat químic
- 1/4 de culleradeta de sal
Preparació:
Les mesures són en culleradetes perquè així venia la recepta. Jo tinc un joc de culleres mesuradores, i agafo aquestes mesures. En aquest cas, la mesura és la de tsp (tea spoon).
Primer de tot, encenem el forn a 220ºC, i si teniu, amb opció ventilador, amb calor a dalt i a baix.
A un bol, tamissem i barregem la farina, el llevat i la sal i reservem.
A un altre bol, desfem la mantega, procurant que no estigui gaire calenta, i la barregem amb els ous i el sucre. Primer batem ous i mantega, i seguidament afegim el sucre. No us espanteu si sembla que se us ha tallat, és normal. Jo el primer cop vaig pensar que l'havia espifiat, però resulta que això vol dir que ja està ben barrejat.
Ara afegim la barreja de farina, llevat i sal, i barregem manualment, amb una batedora de varetes manual, fins a tenir tot ben integrat. Semblarà molt líquid, però no patiu.
Repartim la barreja als motlles, que tindrem a la safata de forn. La barreja dona clavat per omplir-los, i d'aquí directes al forn durant 10 minuts.
Passats els 10 minuts, els treiem del forn, els deixem reposar dos o tres minuts i els desemmotllem, deixant-los a la safata de forn, ja que els enfornarem de nou uns minuts més per tal que quedin dauradets.
Els deixem refredar a una reixeta, i ja els tenim llestos per menjar. Sols, amb nata, xocolata, fruita... aquí, imaginació al poder!
Sigueu feliços!
