diumenge, 30 d’octubre de 2016

Tequeños

Aquesta setmana per temes logístics no he publicat en dimecres, però tot i les dificultats, no he volgut perdre'm l'assalt d'aquest mes al repte AsaltaBlogs, ja que aquest mes li tocava el torn de ser assaltada a la Sandra, del bloc ApfelstrudelKuchen. Ja fa molt de temps que segueixo a la Sandra. Tant, que no m'enrecordo de quant fa. Té un bloc que és molt fàcil de seguir, on explica molt bé les receptes i que fa que et vinguin ganes de provar de fer-les tu.

Quan vaig saber que el bloc a assaltar era el seu, tenia molt i molt clar quina recepta faria, ja que feia temps que la volia fer, però després de tornar a repassar les receptes, em van entrar els dubtes perquè volia fer moltes altres més. Finalment, em vaig quedar amb la primera opció, els tequeños, un plat típicament veneçolà, i només us puc dir que a casa ens va encantar, com a bon amants del formatge que som.

M'acompanyeu per la cuina de la Sandra?

Ingredients:

- 400grs. de formatge emmental
- 300grs. de farina
- 60grs. de mantega a temperatura ambient
- 75ml. d'aigua
- 1 ou
- 1 culleradeta de sal
- oli per fregir

Preparació:

A un bol gran posem tots els ingredients a excepció de l'aigua i el formatge.

Anem barrejant, i anem incorporant poc a poc l'aigua. És probable que no la necessiteu tota, per això la seva incorporació és a poc a poc. Continuem barrejant fins obtenir una massa suau i llisa, que no s'enganxa a les parets del bol. És una massa que es treballa fàcilment amb les mans, però si teniu màquina, menys feina fareu.

Deixem reposar la massa uns 20 minuts i mentrestant preparem el farcit dels tequeños. Tallem bastonets de 7cm. de llarg i 1cm. d'ample.

Quan tinguem els bastonets de formatge, estirem amb un corró la massa, deixant-la ben prima, i amb aquesta farem tires de 12cm. de llarg i 2cm. d'ample.

Ara és el moment de muntar el tequeño. Estirem cada tira separadament, per fer la massa més prima encara, i emboliquem els nostres bastonets de formatge amb la massa, en diagonal, per tal de no deixar espais on es pugui escapar el formatge. Val la pena estirar una tira i embolicar un bastonet, i anar fent. És molt més còmode així que no pas estirar totes les tires i després embolicar els bastonets. S'han d'apretar bé les puntes per evitar que quan el formatge es fongui, es vulgui escapar per aquí.

Un cop muntats els tequeños, és hora de fregir-los. Escalfem l'oli, i els fregim fins que quedin daurats. Els anem disposant a un plat amb paper de cuina per treure l'excès d'oli.

I ja només ens quedar gaudir d'aquest aperitiu. A casa ho vam fer amb una mica de salsa barbacoa.

Aquest cop ha estat amb Emmental, però a casa ja hem pensat tornar-los a fer amb Cheddar o un formatge així més potent, com un Old Amsterdam. Animeu-vos a canviar!!



dimecres, 19 d’octubre de 2016

Panets viena o Kaiser

Ja fa temps que vinc pensant un tema que és recurrent en els últims anys, i que no fa gaire he tornat a recordar, després d'uns comentaris d'una persona a twitter, i les conseqüents (i inexplicables) respostes obtingudes.

El comentari era que no hi havia cap dona premi Nobel aquest any. I de fet, com la majoria d'anys. Ja us podeu imaginar l'allau de comentaris masclistes i denigrants que això va comportar. I dic us podeu imaginar, perquè desgraciàdament us ho podeu imaginar, tot i que el més normal seria que comentaris d'aquests tipus fossin sinó inexistents, gairebé. No m'allargo amb aquest tema perquè donaria per a una tesi doctoral, i em faltaria espai i temps.

Del que us volia parlar, que està relacionat, és del que es parla sempre respecte la paritat en llocs de treball de posició elevada: CEOS, Directors, etc, etc... És veritat que habitualment els alts càrrecs els ocupen homes, i que es pot contar amb els dits d'una ma quan un d'aquests càrrecs l'ocupa una dona, i això és fruit de la mentalitat masclista que encara molts tenen intrínseca des de ben petits. No discutiré si els homes que ocupen aquests càrrecs s'ho mereixen o no, que això és un tema a part. El que em plantejo és: de veritat no hi ha dones que sàpiguen fer aquesta feina? Jo, personalment, no m'ho crec, i ho dic perquè ho he viscut. Al llarg de la meva vida laboral en la meva actual professió, he tingut 7 responsables diferents, dels quals 5 han estat dones, i totes elles han estat a l'alçada dels homes, o per sobre. Aquí també algú es podria queixar que no hi ha hagut paritat, no?

Jo no crec en la paritat, i penso que qui defensa la paritat s'equivoca. No defenso que hi hagi igualtat d'homes o de dones en el poder, per posar un exemple. O que hi hagi més homes o més dones en els alts càrrecs. Defenso que la persona o persones que exerceixin una tasca, han de ser vàlides en aquesta tasca. I vist com estan les coses últimament, em sembla que tots sortiríem guanyant si els alts càrrecs fossin dones. Ara no em tatxeu de feminista. No ho soc, ni ho pretenc ser, simplement soc realista amb el que veig i visc. Evidentment, és la meva opinió, no demano que la compartiu.

I vosaltres, què opineu? Sé que us pot semblar una opinió poc desenvolupada, però no vull avorrir-vos amb les meves divagacions, i si la desenvolupo, com he dit abans, necessitaria un nou bloc...

Per animar una mica l'assumpte, i desviar l'atenció de la (mala) situació que ens està tocant viure a tothom, tant a nivell polític, com laboral, social i econòmic, avui us porto uns panets de viena, o segons la forma que els donem, panets kaiser, molt senzills de fer, i que valen tant com per una hamburguesa, com pel que ho vam fer servir nosaltres a casa, que veureu la setmana vinent. Va que comencem!

Ingredients:

- 500grs. de farina de pa
- 10grs. de llevat sec o 25grs. de llevat fresc
- 160ml. d'aigua
- 150ml. de llet
- 7grs. de mel
- 8grs. de sal
- barreja de llavors (opcional)

Preparació:

El millor d'aquesta recepta de panets viena és que no necessita ni massa mare ni preferment, amb el que es fan relativament ràpid.

Barregem els ingredients secs, i afegim els ingredients líquids, pastant fins obtenir una massa llissa i elàstica. Si teniu panificadora o amassadora, necessitareu entre 10 i 12 minuts aproximadament.

D'aquesta massa fem una bola i la deixem fermentar durant 90 minuts a un bol tapat amb paper film. Prèviament haurem untat el bol amb oli.

Després d'aquesta hora i mitja, aproximadament, pastem una mica amb les mans per desgassificar, i fem 12 porcions, de les quals farem boletes que anirem deixant a la safata de forn. Les taparem amb un drap humit i les deixarem leudar entre 40 i 60 minuts. Una estona abans que acabi el temps de leudat, escalfarem el forn a 200ºC.

Abans d'enfornar, polvoritzem amb aigua i arrebossem les boletes en la nostra barreja de llavors, i seguidament enfornem uns 15 minuts si el forn té funció aire. Si no en té, allargueu fins a 18-20 minuts.

Deixem refredar a una reixeta, i a gaudir!

Sigueu feliços!



dimecres, 5 d’octubre de 2016

Gofres al forn

Avui us vull explicar una història, que ja fa uns dos anys i mig que em va passar, a l'época de Nadal, i haig de reconèixer que no sé si us l'he explicada.

Com cada matí, anava a portar al mini a la guarderia (escola bressol per als puritans), i ja portava uns matins que en la meva ruta em trobava un negre aproximadament de la meva edat, demanant. Si, he dit negre, sense cap connotació de cap tipus, ell era i és negre, i jo soc blanc, les coses pel seu nom. Ni africà, ni de color, ni cap altre paraula. Mons pares tenen uns veins negres, que sempre m'ho han dit, no els agradava gens que els diguessin que eren de color. Ells són de color, si, però de color negre, igual que nosaltres som de color blanc. Fins aquí el meu punt i a part reivindicatiu. Com us deia, hi havia un noi jove demanant. Demanava amb por, amb la por que tenen els immigrants que han estat (molt) maltractats per la vida que els ha tocat viure. Jo sempre li deia que no, perquè quan anava camí a la guarderia, l'únic que portava a sobre eren les claus de casa. Però un dia, em vaig parar i li vaig dir: "vaig a portar al nen a l'escola, si m'esperes aquí, quan torni ens anirem a esmorzar". No sé si em va entendre, però la qüestió és que a la meva tornada, ell estava allà. Li vaig demanar que m'acompanyés i m'esperés al portal de casa, que pujava a deixar el cotxet del mini i agafar diners. Quan vaig baixar, el volia portar a una cafeteria que hi ha en direcció contrària a on ell estava habitualment, però no li va convèncer. Crec que això suposava sortir de la seva "zona de comfort", que era on s'estava habitualment. Com va poder, em va demanar d'anar a un bar que hi ha just creuant el carrer d'aquesta zona seva, i jo, com no tenia cap inconvenient, vaig accedir.

Així que vam anar tots dos al bar (un bar que des de ja us dic que si no hagués estat per ell no hagués entrat mai), i li vaig dir que demanés. Només va demanar un café amb llet. Jo vaig demanar un altre per a mi, i vaig insistir en què demanés un entrepà. Sorprés, va demanar un "bocata tortilla patatas", però no tenien, i ho va canviar per un "bocata atún". Jo vaig demanar un de fuet, i a la noia del bar li vaig dir que el de tonyina fos un entrepà gran.

Durant aquella estona no vam parlar. Ell es va prendre el seu café i el seu entrepà, i jo el meu. No va dir res, i jo no vaig preguntar-li res. Ell es mirava un diari (desconec si entenia el que posava, bé per l'idioma, bé per la lectura) i jo escoltava de fons les notícies de la tele. Quan vaig acabar el meu entrepà, vaig pagar amb un bitllet de 20€, i li vaig donar el canvi al noi. Em va mirar estranyat perquè li estava donant uns 8€ com aquell qui diu perquè si, i la meva única resposta va ser: "que aprofiti, t'ho mereixes", i vaig marxar cap a casa a treballar, deixant-lo esmorzant tranquil.

Després d'aquell dia no l'he tornat a veure, espero que sigui per un bon motiu i les coses li hagin anat millor des d'aleshores. Potser necessitava una petita (i simple) empenta per a canviar el seu rumb. Quan vaig explicar aquesta història a la Sra. Pumuky, i posteriorment a altra gent, la seva pregunta sempre era: "I perquè ho vas fer?" La meva resposta sempre ha estat la mateixa: "I perquè no?" Perquè no donar un cop de ma a qui ho necessita, de la manera que puguem, ja sigui amb un café i un entrepà, o aquell que pugui, donant asil, o feina? No em malinterpreteu, no soc ni pretenc ser la Mare Teresa de Calcuta, però si que penso que al mon li falta més bondat i bona fe.

Fins aquí la meva història, us puc assegurar que us l'he explicat punt per punt tal i com va passar, i també us puc assegurar que ho tornaria a fer de nou encantat.

I ara canviem el to i el fem una mica més festiu, amb la recepta que us porto avui. Uns gofres al forn, ràpids i senzills, però a l'hora molt i molt bons. Ja veureu que us agradaran. Són fets amb un motlle de silicona, no pas amb gofrera, però el resultat és molt bo. Els meus motlles són del Lidl, i estic molt content amb ells, però m'han dit que els de Lekue valen molt la pena també.

Ingredients (per a dos motlles, 8 gofres):

- 110grs. de mantega desfeta
- 3 ous
- 100grs. de sucre
- 410ml. de llet
- 240grs. de sucre
- 2 culleradetes de llevat químic
- 1/4 de culleradeta de sal

Preparació:

Les mesures són en culleradetes perquè així venia la recepta. Jo tinc un joc de culleres mesuradores, i agafo aquestes mesures. En aquest cas, la mesura és la de tsp (tea spoon).

Primer de tot, encenem el forn a 220ºC, i si teniu, amb opció ventilador, amb calor a dalt i a baix.

A un bol, tamissem i barregem la farina, el llevat i la sal i reservem.

A un altre bol, desfem la mantega, procurant que no estigui gaire calenta, i la barregem amb els ous i el sucre. Primer batem ous i mantega, i seguidament afegim el sucre. No us espanteu si sembla que se us ha tallat, és normal. Jo el primer cop vaig pensar que l'havia espifiat, però resulta que això vol dir que ja està ben barrejat.

Ara afegim la barreja de farina, llevat i sal, i barregem manualment, amb una batedora de varetes manual, fins a tenir tot ben integrat. Semblarà molt líquid, però no patiu.

Repartim la barreja als motlles, que tindrem a la safata de forn. La barreja dona clavat per omplir-los, i d'aquí directes al forn durant 10 minuts.

Passats els 10 minuts, els treiem del forn, els deixem reposar dos o tres minuts i els desemmotllem, deixant-los a la safata de forn, ja que els enfornarem de nou uns minuts més per tal que quedin dauradets.

Els deixem refredar a una reixeta, i ja els tenim llestos per menjar. Sols, amb nata, xocolata, fruita... aquí, imaginació al poder!

Sigueu feliços!